L'herència yacente és una figura que, sovint, genera incertesa en la pràctica del dret successori. Aquest estat intermedi, que es produeix entre el falleixement del causant i l'acceptació de l'herència per part dels hereus, planteja una sèrie de desafiaments jurídics i pràctics. Abordarem aquí el seu règim jurídic sota el Codi Civil espanyol, sense oblidar els aspectes processals i tributaris que afecten els professionals que gestionen aquestes situacions. La comprensió profunda d'aquests elements és essencial per evitar riscos i optimitzar la gestió dels interessos patrimonials en joc.
Naturalesa jurídica de l'herència yacente
L'herència yacente és considerada una comunitat de béns sui generis que es manté en espera fins a l'acceptació de l'herència per part dels hereus. Durant aquest període, l'herència manca de personalitat jurídica pròpia, però el Codi Civil preveu certs mecanismes per a la seva administració i defensa. Segons l'article 661 CC, els béns de l'herència estan a disposició dels hereus des del moment del falleixement del causant, tot i que aquesta disponibilitat està subjecta a limitacions fins que l'acceptació es formalitzi.
La doctrina ha debatut extensament sobre si l'herència yacente pot ser considerada una persona jurídica. Encara que predominen les opinions que neguen aquesta possibilitat, la jurisprudència ha reconegut, en certs casos, la capacitat de l'herència per ser part en processos judicials, com es reflecteix en la sentència del Tribunal Suprem del 14 de març de 2018. Aquest enfocament pragmàtic busca protegir els interessos patrimonials implicats.
Representació i defensa processal
La gestió processal de l'herència yacente pot ser complexa. En absència d'una acceptació formal de l'herència, els interessats poden sol·licitar el nomenament d'un administrador judicial per representar i defensar els béns en litigi, tal com ho estableix l'article 792 CC. Aquest administrador actua com a custodi temporal dels interessos patrimonials fins que els hereus acceptin l'herència.
La jurisprudència ha establert criteris clars sobre la intervenció dels tribunals en aquests casos. Un exemple és la resolució del Tribunal Suprem del 25 de novembre de 2019, que dictamina que la intervenció judicial està justificada quan existeix risc de deteriorament del patrimoni hereditari o conflicte entre potencials hereus. Aquest nomenament pot ser vital per a la preservació dels actius, especialment en casos de litigis prolongats o complexos.
Actes de conservació i administració judicial
Durant la fase d'herència yacente, els actes de conservació són permesos per protegir el patrimoni del causant. Aquests actes no han de confondre's amb actes de disposició, que només poden realitzar-se un cop acceptada l'herència. Els hereus potencials, o l'administrador judicial si ha estat nomenat, poden dur a terme accions per evitar el deteriorament dels béns, com el manteniment de propietats o la gestió de deutes urgents.
L'administració judicial, regulada en l'article 793 CC, s'activa davant la falta d'acord entre els hereus o quan ningú pren la iniciativa d'acceptar formalment l'herència. En aquests casos, l'administrador judicial no només conserva, sinó que també gestiona el patrimoni de manera eficient, informant als tribunals sobre les accions realitzades. Aquestes mesures són especialment útils en expedients hereditàries que s'allarguen durant anys a causa de disputes familiars o complexitats legals.
Aspectes tributaris: IS vs. IRPF
En l'àmbit fiscal, l'herència yacente planteja interrogants sobre la tributació dels rendiments generats pels béns durant aquest període. Segons la Direcció General de Tributs, el règim aplicable depèn de la naturalesa del rendiment. Si el rendiment és fruit d'una activitat econòmica, es considera subjecte a l'Impost sobre Societats (IS) de l'herència yacente. En canvi, si els rendiments són de naturalesa passiva, com interessos o lloguers, aquests s'imputen als hereus potencials sota l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF).
Les recents resolucions del TEAC del 2025 han aclarit que, en absència d'acceptació expressa, els hereus no poden deduir les despeses associades a l'herència en el seu IRPF fins que es formalitzi l'acceptació. Això ressalta la importància d'una planificació hereditària fiscal adequada per evitar contingències tributàries inesperades.
Problemes pràctics en expedients llargs
Els expedients hereditàries que es prolonguen en el temps presenten desafiaments específics. La dilació en l'acceptació pot deure's a la complexitat del patrimoni, la residència internacional d'hereus o conflictes familiars. En la nostra pràctica diària, hem observat que aquests factors incrementen el risc de pèrdua de valor dels actius i augmenten els costos d'administració.
És crucial establir mecanismes de comunicació eficients entre totes les parts involucrades i, quan sigui necessari, considerar la mediació com una alternativa per resoldre disputes. L'ús d'eines tecnològiques, com plataformes de gestió successòria, pot facilitar el seguiment i la coordinació de les accions necessàries per protegir el patrimoni del causant.
- Nomenar un administrador judicial en cas de desacord entre hereus.
- Realitzar actes de conservació per evitar el deteriorament d'actius.
- Considerar la mediació per resoldre conflictes familiars prolongats.
Concloent, la gestió d'una herència yacente requereix un enfocament meticulós per assegurar que els interessos de totes les parts es salvaguardin fins a l'acceptació formal. Eines com LexPartis poden jugar un paper crucial permetent als professionals gestionar aquests processos amb més eficiència i precisió, reduint així el risc d'errors en l'administració de patrimonis complexos.